31/07/2026
Hi ha persones que entren a la teva vida sense haver-les conegut mai. Glen Hansard ha estat una d’elles. 💔🍀
Fa dos anys vaig descobrir la seva música gairebé per casualitat, quan vaig anar a fotografiar un dels seus concerts. Aquella nit no només vaig tornar amb unes fotografies. Vaig tornar amb la necessitat d’escoltar-lo més.
Després va venir Once. Després els seus discos. Després les seves lletres. I aquella manera tan seva de viure cada cançó. Amb la guitarra entre les mans, però també amb el cor.
No vaig tenir mai la sort de parlar amb ell. Però veient-lo damunt l’escenari sempre vaig tenir la sensació que era una persona profundament bona. Humil. Generosa. Propera.
Fa només unes setmanes passejava pels carrers de Dublín buscant els racons de Once. També vaig entrar al Whelan’s. Vaig fotografiar aquell escenari buit sense imaginar que, tan poc després, el miraria amb uns altres ulls. Per un moment vaig pensar: tant de bo avui aparegués per aquella porta.
I ara costa assumir que aquell “potser algun dia” ja no existirà.
Aquesta notícia també m’ha portat a pensar en en . Fa just un any, també un 29 de juliol, ens deixava. Tampoc ens vam arribar a conèixer en persona, però havíem compartit converses sobre música, Nick Cave i U2. D’aquelles persones amb qui connectes sense necessitat d’haver coincidit mai.
Avui el meu record és per tots dos.
Gràcies, Glen, per la música, la sensibilitat i totes les emocions que ens has regalat.
Gràcies, Cesc, per aquelles converses que encara avui recordo amb un somriure.
Hi ha llocs que, de cop, deixen de ser només un lloc. Es converteixen en un record.
Cuidem-nos. Escoltem més música. Abracem més. Diguem més sovint a la gent que estimem.
Perquè avui hi som. Demà… ningú no ho sap.
Descansa en pau, Glen Hansard
I a tu, Cesc… m’agrada imaginar que ara teniu tot el temps del món per compartir allò que tant us unia: la música.
Thanks for the music, the honesty and the kindness.
🕊️🇮🇪🍀💙
